| Catedràtic de Física Teòrica
«La ciència és cultura»
 Foto: A. Ponce José Adolfo de Azcárraga va inaugurar el 2005 la sèrie de «Monografies Mètode» amb el llibre Albert Einstein. El seu segle i la seua ciència. Un any després publicava En torno a Albert Einstein. Su ciencia y su tiempo (PUV, 2006) amb què va guanyar el 2005 el Premio Especial Año Mundial de la Física, atorgat conjuntament per la Real Sociedad Española de Física, la Real Sociedad Matemática Española i la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología. Catedràtic de Física Teòrica de la Universitat de València i investigador del grup de Física Matemàtica i Física Teòrica d’Altes Energies de l’IFIC –on es treballa al voltant de la física d’altes energies, física nuclear o la xarxa de càlcul GRID–, José Adolfo de Azcárraga és un home de semblant seriós però que s’apassiona en parlar de la seua vocació, la física, que reconeix que va descobrir gràcies al seu professor Fernando Senent i per la qual abandonà les seues aspiracions juvenils envers la medicina i l’aeronàutica. L’entrevistem al seu despatx, envoltats de llibres, papers, notes i d’alguns dels grans pares de la física, repartits per tota la paret en forma de pòsters o retrats: Ernest Rutherford, Galileo Galilei, Hendrik Lorentz, Max Born, Paul Dirac i, per descomptat, Albert Einstein. El seu llibre se centra en la figura d’Albert Einstein, què va significar per a la ciència?
Hi ha molt pocs científics els descobriments dels quals hagen significat un abans i un després en la història de la humanitat. Si la llista es reduïra a tres, citaria Newton, Darwin i Einstein. Per a la ciència en general, i sobretot per a la física, Einstein va representar un canvi considerable respecte a tot el que s’havia fet al segle XIX. Aleshores hi havia el que s’anomena física clàssica. Einstein va superar les limitacions de la física newtoniana i va contribuir a establir les bases de la física quàntica, amb la teoria de l’efecte fotoelèctric, que és l’aportació que li va valer el Premi Nobel, tot i que siga popularment més conegut per la teoria de la relativitat, l’especial de 1905 i la general o teoria del camp gravitatori de deu anys més tard. De fet, aquestes aportacions van ser les que ajudaren a fundar una part de la física que ell no va acceptar d'una manera definitiva. No hi ha cap dubte que, juntament amb Newton, Einstein ha estat un dels millors i més grans físics que mai han existit. Precisament al seu llibre planteja un capítol titulat «Newton vs. Einstein», en la seua opinió qui dels dos va ser més decisiu per a la física?
Tots dos van ser científics extraordinaris que van canviar la nostra manera de veure el món, tot i que personalment sí que van ser molt diferents. Newton era una persona ambiciosa amb afanys de poder, rancorós i que detestava les dones. Einstein, encara que també tenia un caràcter fort, no va tenir mai afanys de poder, socialment va ser molt compromès i gaudia amb la companyia de les dones, però com a espòs i com a pare deixava molt a desitjar. A banda d’aquestes diferències personals, científicament ho deixaria en un empat. Fins i tot, tenint en compte que Newton va treballar al segle XVII, li donaria un petit avantatge. Al llibre reflecteix també la biografia personal d’Einstein, però també ens parla d’altres científics de l’època...
Es tracta d’un llibre molt ambiciós, que volia anar més enllà de la biografia d’Einstein. Una altra cosa és que ho haja aconseguit amb èxit. Amb aquest llibre pretenia reflectir l’evolució de la ciència en el segle XX i més concretament de la física, i per descomptat en aquesta evolució Einstein va representar un paper fonamental. Però, com es pot observar, al llibre apareixen altres físics i científics d’altres disciplines, i pretenc transmetre la importància de la ciència en la societat i del paper que va representar en aquell segle, així com el seu valor com a part essencial de la cultura i de l’humanisme. El llibre tracta fins i tot de temes d’art i com la física actual ha estat influïda per la física del segle XX, de manera que en aquest sentit el llibre va prou més enllà que descriure la persona d’Einstein i les seues contribucions. Einstein té un gran protagonisme, però el llibre va més enllà de la seua figura. Tot i ser un dels científics més populars, el rector de la Universitat de València, Francisco Tomàs, afirma al pròleg de la versió en valencià del seu llibre que «les idees d’Albert Einstein continuen resultant inaccessibles a bona part del públic». Per què és Einstein popular i desconegut alhora?
El problema del gran públic en general és que allò que li agrada són temes simples que puga entendre fàcilment o ficar dins esquemes preconcebuts. Açò explica l’arrelament del tarot, l’astrologia i altres calamitats semblants en ple segle XXI. Des del punt de vista científic s’entén que Einstein no siga molt conegut, perquè la teoria de la relativitat o la teoria quàntica són en certa mesura difícils, ja que tracten fenòmens molt allunyats de la nostra experiència directa. No obstant això, les idees essencials i les seues conseqüències sí que es poden entendre, i això és el que pretenc amb aquest llibre. El primer desconeixement resulta comprensible si es pensa que les seues teories es van escriure en un llenguatge matemàtic, que és el llenguatge propi de la física i de pràcticament totes les ciències. Però realment des d’un punt de vista descriptiu són perfectament accessibles i això és el que tracte en el llibre, de facilitar l’accés a les seues idees. Es pot dir que el públic està més interessat per qüestions anecdòtiques d’Einstein que en la seua tasca com a científic?
Sens dubte, des d’un punt de vista ja més personal, la imatge d’Einstein està rodejada de tots els tòpics que a tothom li agradaria que foren certs, i li citaré dos casos. Un és la idea que quan Einstein anava a escola era una mica retardat. Tota una falsedat, ja que era un xiquet extraordinàriament intel·ligent, precoç, que llegia Kant quan estava a l’escola, que estudiava matemàtiques i física pel seu compte i que tenia totes les característiques que podrien atribuir-se a un futur geni. L’altre és aquella imatge que es té d’Einstein com un inconformista, el que ara es diria «un tio amb bon rotllo», i es posa com a exemple la famosa foto d’Einstein traient la llengua. Doncs bé, aquesta foto li la feren quan anava en un cotxe perseguit per un fotògraf obstinat. Ja cansat, Einstein va traure la llengua al fotògraf per evitar que obtinguera una bona foto o com un gest de disgust, el que passa és que després aquesta foto s’ha fet més famosa que qualsevol altra del científic, però no és que ell fera aquest gest per tenir un aspecte graciós. Creu vostè que la ciència en general, i potser la física en particular, resulta inaccessible per al gran públic?
La ciència té la mateixa inaccessibilitat que poden tenir els textos de literatura alemanya per a algú que no conega l’alemany. La ciència s’escriu en llenguatge matemàtic, i aquell que no sàpiga «parlar» i «llegir» en aquest llenguatge tindrà grans dificultats per accedir a gran part del coneixement científic. És cert que hi ha branques de les ciències més descriptives, com pot ser la biologia, però fins i tot en alguns dels seus camps les matemàtiques fan un paper clau. Personalment, crec que la influència de les matemàtiques anirà a més. L’educació científica dels xiquets o l’educació matemàtica, que avui deixa molt a desitjar, és molt important. La impenetrabilitat de la ciència existeix perquè es requereix aquest llenguatge per fer lectures de tipus científic profund, però per a comprendre les idees que descriuen les teories, el llenguatge comú és suficientment precís. A part d’investigador, vostè ha fet també diversos treballs de divulgació, el paper del divulgador és precisament aquest? Fer comprensible el llenguatge de la ciència a aquells que no el dominen?
Els científics que ens dediquem a les ciències pures tenim un deute amb la societat, que és qui ens proporciona llocs de treball i diners per a investigar. Una manera de tornar aquest deute és explicar allò que fem, quins efectes té i què pretenem. Aquesta faceta de divulgador és important i tots hauríem de tenir-la, particularment en una època de la nostra vida en què podem tenir una perspectiva un poc més general que quan començàrem a fer investigació. La ignorància de les grans idees científiques és encara espectacular. Una persona que haja llegit Dostoievski i Huxley, i a qui li agrade Mozart, posem per cas, no és vertaderament culta si no coneix mínimament les idees de Darwin o Newton, o sap que la teoria de la relativitat, tot i aquest nom tan desafortunat, tracta precisament sobre allò que no és relatiu. La ciència és cultura i és, a més, essencial per a les nostres vides. Seguint amb el llibre, vostè fa referència a la implicació d’Einstein en la construcció de la bomba atòmica i comenta que després se’n va penedir.
Aquest penediment cal posar-lo en el context degut. Einstein es va penedir com molts altres, però al final. Ben és cert que hi hagué un grup de científics involucrats d’una manera o altra amb el projecte Manhattan que van tractar d’evitar que es llançara la bomba atòmica sobre el Japó. Aquests optaven per fer una exhibició del poder del giny en un terreny desèrtic per evitar víctimes, però malauradament les coses eren més complexes i no tindríem temps per discutir-les detalladament, cosa que sí que he intentat al llibre. La responsabilitat de la bomba atòmica recau exclusivament sobre els polítics, tot i que fóra Einstein qui descobrira que l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat (E = mc2) i és la fórmula que explica el perquè de l’alliberament d’energia tan monstruosa que es produeix en la bomba atòmica i per tant del seu poder destructiu. Però a algú se li acudiria fer responsable a Newton o als pares de la química de totes les guerres? Perquè la trajectòria dels projectils es calcula justament aplicant les lleis de la mecànica de Newton i els explosius que hi ha darrere de totes les armes convencionals són explosius químics i es construeixen gràcies als avenços de la química. Traslladant això a l’actualitat, fins a quin punt el científic pot influir en la manera com es fan servir els seus descobriments? És possible evitar el mal ús del coneixement científic?
Desgraciadament, no hi ha investigació en ciència pura que puga separar l’aplicació militar que se’n faça de la no militar. Les lleis de la natura són èticament neutres, depèn dels humans que s’utilitzen. El que va significar la bomba atòmica va ser una mala aplicació dels coneixements científics bàsics que tenien aplicacions en altres contexts. Però aquesta mala utilització ja venia precedida de moltes altres com l’ús de la química en les bombes tradicionals. Fins i tot caldria plantejar-se si no va ser una sort que la bomba atòmica es provara realment i es veiera fins quin punt resultava absolutament terrible i paorosa, perquè imaginem que no haguera estat així. Després es podria haver tingut la temptació d’usar-la en qualsevol altre conflicte i utilitzar l’armament nuclear quan en lloc d’haver-hi tres bombes atòmiques n’hi havia milers. D’altra banda, en el moment del conflicte, la conquesta dels illots del Pacífic causava literalment desenes de milers de morts. Només la presa d’Iwo Jima va costar prop de 30.000 morts i s’havien fet càlculs que la invasió del Japó hauria costat prop d’un milió de morts. De tota manera, en favor d’Einstein cal dir que ell era un pacifista convençut durant la Primera Guerra Mundial i ho va ser també durant la Segona, però en 1939 va incitar Roosevelt a aconseguir la bomba atòmica quan va pensar-se que l’Alemanya nazi podria estar darrere d’ella. Estic convençut que si ara es tornaren a donar les mateixes circumstàncies es tornaria a actuar de la mateixa manera. És molt fàcil jutjar-lo en temps de pau. Però a hores d’ara, amb tots els debats al voltant de si cal investigar o no sobre certs temes, quin és el paper que ha de representar el científic? Se n’ha de mantenir al marge?
No. El científic ha de tenir veu i a més una veu qualificada perquè, com va dir el mateix Einstein en una ocasió, «ningú millor que el científic sap on li fa mal la sabata». El científic ha d’assessorar i criticar o opinar com un ciutadà qualificat amb coneixement de causa, però mai no ha d’anhelar el poder, aquest ha d’estar en mans dels polítics democràticament elegits. El segle XX s’ha definit com el segle de la ciència. En el segle XXI continuarà tenint aquest paper tan important?
Més que el de la ciència, el segle XX ha estat el segle de la física, almenys en les seues dues primeres terceres parts. Després ha començat a ser també el de la biologia i la genètica. El paper de la ciència no pot més que augmentar per una raó elemental: a mitjan segle XVII la població mundial no arribava als 600 milions de persones, actualment ja supera els 6.500 milions i augmenta 100 milions cada any. La ciència ha de representar un paper important perquè totes aquestes persones tenen necessitats i desitgen que estiguen cobertes a un nivell occidental. Tota la resta de problemes del món deriven d’ací: la manca d’energia, l’esgotament dels combustibles fòssils, la desforestació, el forat d’ozó... És curiós que avui dia es parle més del canvi climàtic que de la superpoblació. En qualsevol cas, si hi ha solució, la ciència hi tindrà un paper essencial. Quin és el valor essencial de la ciència al seu parer?
La ciència és essencial en les nostres vides i un dels majors èxits de l’ésser humà. El major problema de les societats modernes és l’adequació del seu temps biològic, lentíssim, al cultural, que evoluciona vertiginosament. L’única manera d’acostar aquests dos temps és l’educació, que ha d’incloure una formació científica adequada. És fàcil trobar solucions per a quasi tot si ignorem els aspectes globals del problema: per exemple, si augmenta la població, doncs talem més arbres per cultivar més terreny. Però això agreujaria una altra sèrie de problemes, com la desforestació o el forat de la capa d’ozó. La cosa més difícil és tenir una perspectiva global dels problemes. Només una bona educació científica i humanista podrà salvar els nostres fills de les grans crisis –potser ja iniciades– que ens cauran damunt. No hi ha res més rendible per a una societat que l’educació: el cost és menyspreable davant el de la ignorància. Anna Mateu. Periodista, cap de redacció de Mètode.
© Mètode 54, Estiu 2007.
| | «Una persona que haja llegit Dostoievski i Huxley, i a qui li agrade Mozart no és vertaderament culta si no coneix mínimament les idees de Darwin o Newton»  Foto: A. Ponce «Les lleis de la natura són èticament neutres, depèn dels humans com s’utilitzen» «Cal plantejar-se si no va ser una sort el que la bomba atòmica es provara realment i es veiera fins quin punt podia ser absolutament terrible i paorosa» |
